Polítiques incendiàries

Les incendiàries declaracions de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, demanant la suspensió de la final de Copa del Rei en cas de xiulades a l’himne i la denegació del permís per muntar un dia abans de la final les respectives seus als clubs de Fútbol per part de l’Alcaldessa de Madrid, Ana Botella, sumada a la negativa del propi club Reial Madrid per cedir l’estadi per a la final, denoten una forma de fer les coses, una actitud, una gestió de la vida, totalment contraposats als elements que fonamenten l’esperit democràtic i de convivència.

Ens el contrari, suposen clars exemples de la recerca de l’enfrontament en benefici propi a curt termini però amb gravíssimes conseqüències a mig i llarg termini.

Efectivament, possiblement aquestes decisions abans esmentades suposen una gran satisfacció per a determinats sectors radicals tant dels que promouen aquestes accions com dels que es senten agraviats, dividint clarament la societat.

I és precisament d’això que hem de fugir. No podem tolerar que les actituds radicals i sectàries envaeixin la nostra vida i deixar-nos arrossegar per dinàmiques perverses que fan un ús totalment il·legítim del poder que tenen.

Al Masnou, sense anar més lluny, el govern format per CiU i ERC mantenen una actitud irresponsable en un tema que mai ha estat focus de polèmica al municipi: la implantació d’una nova mesquita.

Efectivament, al Masnou ha hagut, des del segle passat, una mesquita al carrer d’Itàlia, punt de reunió dels musulmans de la vila, sense que hagi suposat cap molèstia, altercat o focus de conflicte.

Ara, amb el canvi d’ubicació, amb la mateixa tàctica que hem denunciat a l’encapçalament,  volen impedir un dret fonamental: la llibertat ideològica, religiosa i de culte.

Volen amagar les seves misèries a curt termini amb la generació d’un conflicte, d’una cortina de fum. Volen tapar els gravíssims errors que han comés amb els joves, els nostres infants a l’escola de música i les escoles bressol, les mentides sobre l’economia local, l’increment desmesurat d’impostos, la reducció dels ajuds….

Són, evidentenment, polítiques incendiàries.

Arrancada de cavall i frenada de burro… 100% català

Aquesta podria ser la definició del govern del Masnou format per CiU i ERC i la seva forma de fer política. A la suma de conflictes que generen cadascuna de les seves decisions cal afegir-hi els pals que reben per no escoltar la resta de grups.

Ahir, a més dels pals que van rebre –de totes bandes- pel darrer “numeret” amb l’escola de música i el conflicte de les escoles bressol, hem de sumar la clatellada que li va clavar la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya amb el dictamen 142/12 per la revisió d’ofici de l’article 9 de l’annex del Pacte de condicions laborals del personal funcionari de la policia Local i de l’Ajuntament del Masnou.

I és que tot el procediment que van iniciar a finals de l’any passat està ple d’errades, omissions i prejudicis que, com no podia ser d’una altre forma, han quedat plenament desmuntat i ara serà quan hauran de córrer.

Efectivament, tal i com vam defensar públicament, els pactes cal complir-los i  la compensació econòmica és possible, tal i com la Comissió Jurídica Assessora estableix quan diu que “si el funcionari demana (els AAPP) i per necessitat del servei no els pot gaudir (…) res no impedeix legalment que existeixi una compensació econòmica”.

Per tot això, la conclusió és que “s’informa desfavorablement sobre la revisió d’ofici de l’article 9 de l’annex del Pacte de condicions laborals de personal funcionari relatius a la Policia Local de l’Ajuntament del Masnou”.

Ahir, d’urgència, vam aprovar per unanimitat revertir els canvis i deixar l’article 9 en vigor, es a dir, que els assumptes propis de la policia denegats i no gaudits hauran de ser abonats.

Ja vam advertir el govern que calia trobar una solució de consens…. i no ho han fet.

Ara els toca pagar. Ara ens toca pagar a tots.

Esperem que això si ho facin be.

Jaume Oliveras: Bomber #Masnou #12m15m #Maresme

Comença a ser una dinàmica en excés repetida: Un membre del govern genera un incendi (com a la sèrie Dallas, la dolenta és JR) i al cap d’uns dies, el bomber Oliveras, que ja sabeu d’aquest tema en sap llatí, convoca una reunió amb les parts afectades i apaivaga si no atura el problema…. Ja va passar amb ca N’Humet i segurament ara passarà ara amb l’Escola de Música….

I és que no acabo d’entendre ni la delegació de competències que encara mantenen certs electes que han demostrar de forma sobrada les seves mancances i manca de cintura, ni la manca de criteri dels que haurien de marcar les línies de treball del govern, ni la passivitat dels membres del govern de CDC i Unió que permeten que sigui el Bomber qui s’encarregui de donar resposta a la ciutadania…

El mateix passa amb la Sílvia Folch. Una persona amb criteri, seriosa i treballadora que, vegada rere vegada, ha d’anar tapant els forats que altres elements van deixant, especialment des de manteniment… I torna a ser, de nou, algú d’ERC qui desfà l’embolic o, si mes no, qui dona la cara….

Ara per ara, és evident que tres son més que vuit i que el bomber, a més de la mànega, duu la batuta…

Us recomano que llegiu el post titulat Escac als serveis educatius municipals, fet pel portal d’informació municipal independent Infomasnou…

Assemblea Indignada del Masnou: 12 mesos #Masnou #12m15m #Maresme

Reprodueixo un correu electrònic que he rebut de l’Assemblea Indignada del Masnou:

Ja fa un any, que ens vàrem trobar a la Plaça d´Ocata…sembla que no, però sí ens parem a enumerar-les, hem fet moltes coses: Xerrades sobre els habitatges d´Incasòl i recullida de signatures, la marxa de la sal, amb aquella emotiva arribada de la marxa a la plaça d´Ocata,les intervencions als plens, aquell primer ple que vàrem retransmètrer per internet en directe amb un cost de zero euros,el memorable ple dels “referents”, els cinefòrums a la plaça, les crispetes, les instàncies, les cassolades, aquell dia que vam quedar per fer pancartes i fins i tot els nens i nenes en feien, recordeu aquella que deia:”no m’ arriba el mes a final de sou”?, les entrevistes amb l´alcalde i algún regidor, les transcripcions, el Pla de Participació (que encara l´estem suant),”Ni Reglamento, ni ostias”!, les reunions amb algunes Ampes preocupades per l´educació dels seus fills i filles, els taps per la Ona, els joves i les Entitats, algún assessorament, la cara que fèiem tots quan van desallotjar amb aquella violència la Plaça de Catalunya, la dona-pancarta, les comissions, els que volieu compartir una subvenció amb els indignats, les embarassades, la petita indignada, el “cas ACM” (encara amb moltes preguntes sense resposta), la Rúa Indignada, les idees d´algún artista, les pancartes d´alguna altre artista, les publicacions, la feinada del Logo, el curs del Bloc, la Plataforma d´Afectats per la Hipoteca, el registre d´instàncies, l´enfadat-amb-el-món que casualment s´ha convertit en el nostre referent, per la seva dedicació a temps complet a l´Assemblea, les manis, la vaga, la revista, el de la ràdio que ens podia fer una entrevista, la búsqueda de la pancarta desapareguda, els cartells, les traduccions al català correcte, les correccions de les actes, el facebook, el bloc, els cursets i tutorials, el professor d´economia social, el muntatge de l´equip de so, els cables que ens heu deixat, (i els que ens heu llançat), les cadires amunt i avall, escombrem la plaça, que a sobre no diguin que som uns deixats, la dona mes treballadora del món, la tenim entre nosaltres, cada diumenge (i cada dia!), les trucades, els missatges, els correus, les tardes a la plaça, al Blau o a La Lluna, tots vosaltres sou aquí i en formeu part, i tot i que el nostre present és més indignat encara, mirem al futur amb esperança, amb l´esperança d´un món millor.Encara ens queden moltes per a fer. De moment, cel.lebrar que, contra tot pronòstic, aquí seguim, cada diumenge, a la Plaça d´Ocata a les 20h, (sí plou, al Blau).Per celebrar-ho, el proper dissabte anirem cap a Badalona, per arribar-nos a peu a Barcelona, a la manifestació i tots els actes posteriors que hi haurà del 12M al 15M, acompanya´ns!

Aquests díes ens hem recordat molt de vosaltres, dels que seguim, dels que no dubten mai en col.laborar amb el que calgui.
Ens agradaria molt poder-nos retrobar i compartir aquest 1r aniversari amb tu.

El nostre regal d´aniversari és el vídeo:

Moltes felicitats, moltes gràcies i a seguir….

Ernest

La hora de los bocazas

Por fin llegó la hora de los  bocazas. Sí. Ahora les toca el turno a ellos. A los que han estado machacando sin piedad a los anteriores gobiernos.

Nacionales, autonómicos o locales. Es igual. Llegó su hora.

Ahora son ellos los que tienen que tomar decisiones. Ahora son ellos los que han de mostrar las soluciones.

Siguen señalando al anterior: “la culpa es de los que estaban antes” señalan sin pudor… sea cierto o no.

Pero la canción la han gastado demasiado deprisa, demasiado rápido… el fuego de la realidad les está quemando y no saben qué hacer…

Se desdicen de sus promesas, hacen lo que antes criticaban… o peor… deshacen lo que funcionaba por sectarismo y lo dejan ahí, solo, sin vida…

Unos, los del PP, que se han quedado sin habla ante una Argentina ávida de oro negro… ahí se han quedado, pasmados, sin ideas… no les ha servido de nada el lenguaje bélico que estuvieron empleando días atrás… nada de nada. España, una vez más, ha hecho el mayor de los ridículos. No somos nada…

Otros, los de CiU, que después de darle al PP el poder municipal que ni en los mejores sueños hubiesen pensado ahora beben las aguas de una ERC con una deriva ultranacionalista preocupante… Artur amenaza con elecciones anticipadas. Ha visto la debilidad de España y cree que, ahora sí, con una mayoría suficiente –absoluta a poder ser- será el nuevo Macià desde el balcón de la Generalitat…

Y en la administración local no está mucho mejor. En Masnou, del silencio hacen virtud. Visto que la mentira no les ha funcionado ahora callan… un silencio de pavor, ateridos por la realidad y por sus propias mentiras. Sus argucias y tejemanejes han quedado descubiertos… Como al Emperador del cuento, se creen vestidos pero muestran sus vergüenzas a todo el mundo, sus defectos…

Nadie se salva, nadie. Es el club de la mentira…

Los unos y los otros, unos bocazas. Y lo peor de todo es que quedan más de tres años por delante…