De los cambios en la DIBA y de las cosas que no cambian

14/julio/2011

Leo atentamente la interesante entrevista que El Periódico de Catalunya realiza a Salvador Esteve, futuro Presidente de la Diputación de Barcelona, que será elegido con los votos del PP con el que CiU ha llegado a un pacto para toda Catalunya.

Parece ser un hombre agradable, de maneras educadas, poco dado a las boutades. En definitiva, un perfil similar al de los anteriores presidentes.

Otra cosa son las políticas a aplicar, que ya hablaremos en su momento, y los gestos. Sobre estos últimos, decir que algunos pudieran ser cara a la galería o puro teatro, o no. Como decía la canción del catalán Pau Donés, depende, todo depende

Sobre los cambios a realizar, en el tema laboral habla de adelgazar bastante la estructura, que a nuestro juicio es actualmente muy generosa, y liberar fondos para los ayuntamientos, cosa difícil de cumplir.

También pretende reducir el número de asesores de confianza, pese que ahí si que reconoce la dificultat y sobre la que, pese a ser una prioridad, se permite bromear: adelgazarse es muy difícil, ¿eh? Se lo digo por experiencia propia (sic.)

Pese a esa voluntad reductora, sabemos ya de una nueva adquisición

Curiosamente, uno de los cargos de confianza que dispondrá la nueva DIBA de CiU y PP será el recién elegido concejal en Masnou, Jaume Oliveras i Maristany, que asesorará al gabinete de Presidencia.

Jaume Oliveras consigue este puesto de favores prestados tras haber sido concejal del Ayuntamiento de Barcelona, vicepresidente de la Diputación de Barcelona, diputado autonómico, secretario general de Gobernación de la Generalitat y responsable de Política Municipal de ERC.

Sabiendo que en 1996 fue indultado por Aznar de la condena de Baltasar Garzón -de la que hace cuatro días se cumplieron 16 años- y que su mayor logro en la Generalitat fue inaugurar la plaza de la Constitución de Fonolleres, es muy probable que su nombramiento sea a propuesta del PP.

Cosa nada extraña si leemos la palabras que le dedica Maudili Prieto, miembro de ERC en su artículo ¿Dónde está el “héroe” del catalanismo, Jaume Oliveras Maristany?

Parece ser que hay cosas que no cambian…


Article de Joaquim Coll, El Periodico 09/07/2011: Ja no hi ha pacte possible

09/julio/2011

UN ANY DESPRÉS DE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

Ja no hi ha pacte possible

És impossible l’acord entre federalistes i sobiranistes perquè aquests rebutgen compartir l’Estat

Dissabte, 9 de juliol del 2011

Encara que el moviment del 15-M ha tingut la virtut de subratllar que hi ha altres debats possibles, a part del territorial o identitari, és obligat fer una breu anàlisi sobre el futur del model autonòmic quan es compleix un any de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Reflexió que s’acompanya, al seu torn, d’una altra sobre què podem fer ara els federalistes després d’un procés del qual hem sortit anímicament derrotats. Comencem per reconèixer que, lluny de resoldre la sempiterna qüestió de l’encaix, el procés va patir tants avatars que s’ha agreujat entre els catalans la sensació d’incomprensió. Dic sensació, perquè em sembla irrefutable que l’avanç de l’autogovern no és menor, així com la millora efectiva en el finançament, encara que l’impacte de la crisi en els ingressos de la Generalitat no ens permeti avui adonar-nos-en. En qualsevol cas, s’haurà d’esperar a finals d’any per veure quins resultats ofereixen les balances fiscals i procedir a fer-ne una primera avaluació, sense la qual em sembla un disbarat llançar-se a fer noves reivindicacions.

Dit això, les nostres frustrades expectatives no s’han convertit en una victòria real de les tesis neocentralistes i sobiranistes. Els primers van aconseguir una sentència del Tribunal Constitucional agònica, desconfiada, i van obtenir un triomf simbòlic en el títol preliminar, de manera que es va imposar una lectura barroca sobre la unitat d’Espanya. No obstant, el recurs contra l’Estatut en els seus aspectes pràctics va ser substancialment rebutjat. Ho resumia molt bé un titular d’EL PERIÓDICO, el 28 de juny passat: La sentència que no va canviar res. A això s’hi ha d’afegir que moltes altres autonomies han modificat en aquests anys els seus estatuts i que, encara que es van inspirar en Catalunya, el mapa resultant és molt heterogeni i s’assembla més a una taula de formatges que a la tan criticada figura homogeneïtzadora del cafè per a tothom.

Pel que fa als sobiranistes, és veritat que han aconseguit que l’independentisme hagi assolit altes cotes de penetració social, però la secessió encara no és l’opció preferida dels catalans. Primer hi ha l’Estat federal, seguit del model autonòmic actual, segons l’última enquesta del CEO, que tan tendenciosament ha introduït per primera vegada una pregunta directa sobre la independència. Aquesta novetat forma part d’una estratègia per anar modelant els imaginaris ciutadans i, si arriba el cas, indicar a Artur Mas quin és el millor moment per convocar un referèndum, no fos cas que els catalans diguem, davant del món, que volem continuar sent espanyols.

En qualsevol cas, els experts coincideixen que, després d’aquest procés de reformes estatutàries, el model exigeix una revisió constitucional que li atorgui un suport jurídic federal. Però, per desgràcia, això no es produirà els pròxims anys. Per començar, perquè l’enorme gravetat de la crisi ha acabat fulminant un debat que ja per si mateix havia deixat bastant carbonitzats tots els partits. Del qual tots surten perdedors: també CiU i PP. En vista d’això, no crec que res de substancial es mogui a Espanya, fins i tot encara que Mariano Rajoy guanyés les pròximes eleccions amb majoria absoluta. Només que, en aquest cas, CiU ho tindria més complicat i llavors es veuria obligada a equilibrar els seus suports al Parlament. Amb tot, tampoc em sembla desenraonada una aliança de llarg recorregut entre populars i convergents, en què la impossibilitat d’estendre el concert insolidari de bascos i navarresos es compensés mitjançant un procés de recentralització limitat a les autonomies castellanes, que el PP controla. Això donaria satisfacció als imaginaris dels dos nacionalismes. A l’espanyol, per al qual sempre és bo acotar «tanta despesa i disbarat autonòmic», i al català, que sempre ha considerat insofrible l’homogeneïtzació competencial.

La tasca que tenim els federalistes per endavant és enorme, però el bloqueig actual, que sembla que serà de llarga durada, ens dóna l’ocasió de refer-nos. Sovint s’afirma que a Espanya no hi ha federalistes, i això em sembla inexacte i lligat sobretot a un malentès semàntic. D’entrada, s’haurà de desfer l’equívoc que per a alguns converteix el terme federal en un sinònim de separatisme i, per a altres, en una fórmula que permet estructures confederades. Només si som capaços d’estendre a Espanya una autèntica cultura federal, políticament i socialment transversal, es podrà plantejar d’aquí uns anys una reforma constitucional en aquesta direcció. Mentrestant, ara toca rearmar-se, reflexionar sobre el passat recent, reconèixer errors, extreure’n algunes lliçons, entre les quals destaca que el pacte entre federalistes i sobiranistes ja no és possible a Catalunya. Perquè federalitzar Espanya és, sobretot, com explica el lletrat aragonès José Tudela Aranda, «ordenació de l’Estat i construcció de ciutadania comuna en l’acceptació natural de la diferència». I això és impossible tornar-ho a intentar amb aquells que rebutgen compartir l’Estat.

Historiador.


A %d blogueros les gusta esto: