¿Nadalem = Explotació animal?

28/diciembre/2011

L’any 2003, el govern de progrés presidit per Eduard Gisbert (PSC) va decidir crear una regidoria per abastar els temes de la infància al Masnou. La Regidoria d’infància, des del lideratge de la llavors regidora de Joventut Alicia Nieto (ERC), es va encetar un nou projecte molt transversal anomenat “Nadalem: juguem jugant” i que tal i com el descrivia llavors la web:

s’ofereix un lloc de trobada i relació amb els altres nens durant les festes de Nadal. Poden viure un món de sorpreses, imaginació, il·lusió amb activitats de petits i grans. El racó dels nadons, racó de jocs de 2 a 6 anys, racó de 7 a 11 anys i altres activitats (espectacles d’animació, la visita de la Minnie i en Mickey, familiarització amb els bombers, policia, mossos d’esquadra)…

Llegeixo amb sorpresa que aquest any i per primer cop, el Nadalem comptarà amb la presència de Ponis en els que els infants es podran passejar…

Si no recordo malament, l’any 2010 i a instància es d’ICV-EUiA es va aprovar per unanimitat una mocióPer declarar el Masnou lliure de circs amb animals”, el primer punt d’acord de la moció deia:

Manifestar el compromís de l’Ajuntament del Masnou amb els principis ètics, socials i mediambientals i amb la voluntat de no causar patiment als animals.

Segons manifesten la majoria d’entitats destinades a la protecció dels animals, l’ús de ponis per passejar infants suposa explotació i maltractament. De fet, adverteixen que tot i que aquesta forma d’explotació pugui resultar menys evident que d’altres –tauromàquia, correbous – i pugui despertar alguns sentiments idíl·lics entorn a la relació humà-animal, el cert és que és una forma més d’explotació i de patiment envers els animals. No deixa de ser una activitat lúdica i d’entreteniment on es fa un ús dels animals en contra de la seva voluntat, provocant-los dolor, estrès, angoixa i, per tant, patiment tant físic com psíquic.

Aquesta proposta suposadament “lúdica” que fa la Regidora d’infància Judit Rolan (CiU) està enfrontada amb l’acord primer de la moció aprovada pel consistori el 2010 i es per això que hauria de ser anul·lada i deixada sense efecte i així evitar que el Nadalem es vinculi amb l’explotació animal.


Saül Gordillo a El Periódico 27/12/2011: Feina per a l’esquerra el 2012

27/diciembre/2011
MIRADOR

Feina per a l’esquerra el 2012

Dimartes, 27 de desembre del 2011

SAÜL GORDILLO

Un any del primer Govern d’Artur Mas i la decepció causada entre molts sectors de la societat catalana sembla perceptible. Suspens en l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i una geometria variable –amb tendència a carregar a la dreta– que intenta dissimular certa improvisació. CiU tenia a principis del 2011 un crèdit notable i havia generat expectatives més enllà dels seus votants. Una gestió de la crisi de perfil neoliberal, a cop de retallada evitant el repte de la reforma necessària, i els múltiples acords amb el PP han desdibuixat l’esperit socialdemòcrata i l’ambició sobiranista.

El Govern de CiU de finals del 2011 està cometent errors que al tripartit li haurien suposat una revolta social. ¿S’imaginen un conseller socialista, republicà o ecosocialista no pagant part de la nòmina de milers de funcionaris però aplicant-los la retenció íntegra de l’IRPF a escassos dies de Nadal? Les barricades a la Via Laietana haurien estat notícia a la premsa internacional. La crisi ha estat un bàlsam social, coartada per a relliscades garrafals sense cap cost i amb certa impunitat, amb corifeus mediàtics inclosos, a l’hora de carregar les tintes sobre les capes més necessitades en allò que anomenàvem Estat del benestar.

L’esquerra va començar el 2011 fatal. Només ICV se salvava de la crema, mentre l’enfonsament del PSC i ERC en les eleccions al Parlament era el preludi d’idèntica debacle en les municipals i els comicis espanyols. Després dels congressos de republicans i socialistes es podria dir, amb molta cautela, que la tendència s’ha invertit. El Govern que presideix Artur Mas es desinfla. Lluny queda allò dels millors que havien de «fer més amb menys». Mentrestant, socialistes i republicans han fet les seves respectives catarsis superant els conclaves amb nota. A Pere Navarro el veuen massa de l’aparell. A Oriol Junqueras, molt verd. De moment els dos alcaldes han agafat les regnes i comencen a girar full de l’etapa del tripartit. Durant el 2012, la feina que els espera no és poca: recuperar la força de les seves organitzacions i articular discursos creïbles que connectin amb la societat. Una sortida a la crisi de rostre humà hauria de ser possible com a alternativa a la retallada indiscriminada que tant uneix CiU i el PP, que van camí de repetir pacte de pressupostos en línia amb els nombrosos governs que comparteixen en l’àmbit municipal. Per frenar aquesta tendència, l’ERC de Junqueras ofereix al PSC de Navarro un «cordó sanitari» contra el Partit Popular i desfer l’aliança Mas-Camacho. La idea sona bé però tot apunta que el Mas de la «transició nacional» no està disposat a incomodar Mariano Rajoy. ¿O finalment hi haurà sorpresa?

Nota:

Podeui llegir la mateixa entrada al seu Blog sense Fulls

 


Ernest Folch a Ara: Elogi del funcionari

21/diciembre/2011

La crisi ha canviat la mirada que teníem sobre el món, ha transformat costums i ha millorat conductes, però també ha estigmatitzat injustament molts col·lectius. Els més castigats han estat els que coneixem amb el terme pejoratiu de funcionaris . No sé si s’hi han fixat, però hi ha una campanya molt ben calculada per fer-los passar per mandrosos, inútils i passotes, com si treballar per a l’administració volgués dir, per definició, ser un dropo i escatimar esforços. Jo també admiro els emprenedors, i crec que són bàsics per generar riquesa, crear llocs de treball i fer avançar un país, però no em crec el conte manipulat segons el qual uns són bons i els altres dolents. A una banda ens hi han posat el col·lectiu dels que s’arrisquen i tenen el beneplàcit de tota la societat i a l’altra l’estereotip dels buròcrates que es graten la panxa tot el dia. Aquest discurs l’ha potenciat, no sé si volent o no, el nostre propi govern, que s’anomena business friendly , potser perquè sempre queda molt més modern ajudar un empresari tecnològic de vint-i-nou anys que se’n vol anar a Stanford que no pas mirar de millorar el rendiment d’un auxiliar administratiu qualsevol. La marca funcionari s’associa amb un retrat robot que tenim tots al cap i que es difon com un tòpic: el senyor que en una recepció qualsevol d’un edifici públic perd les hores llegint el diari amb actitud displicent a l’espera que s’acabi la jornada. És evident que hi ha personal de l’administració que deixa passar les hores parapetat en el seu lloc de treball, però també és cert que hi ha moltes empreses, i per cert moltes de bones i teòricament eficients, que també tenen una minoria de gent que actua burocràticament. La il·lusió o la desídia, encara que se’ns vulgui fer creure el contrari, no són exclusiva de ningú.

Als que s’omplen la boca amb el discurs habitual contra els funcionaris estaria bé recordar-los que en aquest col·lectiu també hi treballen metges, professors, bombers, treballadors de TV3, policies i molts altres que en cap cas treballen per ser rics sinó per vocació de servei. Amb l’argument que tenien la feina garantida, més d’un opinador ha creuat la línia vermella del menyspreu. L’empresari que genera milers de llocs de treball no és ni millor ni pitjor que el mestre d’una escola rural que va cada dia a fer classe a trenta nens a canvi d’uns esquifits 1.500 euros al mes. El pitjor és que enmig d’aquesta tempesta, se’ls comunica que no cobraran el 20% d’una paga extra, que és un eufemisme per dir que se’ls abaixa el sou sense previ avís, i a sobre que no se sap quan ho podran cobrar. Madrid incompleix, sí, però paguen justos per pecadors. Uns treballadors que, per cert, no van rebre en el seu moment la part corresponent del botí, i quan tothom nedava en l’abundància, a ells se’ls apujava només l’IPC. I ara que van mal dades, els toquen sacrificis i ja ni tan sols tenen el futur assegurat. Que aquest petit article serveixi almenys d’homenatge a tots aquests herois anònims.

Ernest Folch


La lletra es bona, veurem la música…

18/diciembre/2011

Pere Navarro, Primer Secretari del PSC

Les i els socialistes catalans que vam tenir la sort d’assistir al 12è Congrés vam ser testimonis del canvi radical amb que s’afronta la nova etapa.

Ja d’entrada, canvi en les formes. Divendres a primera hora es deslligava l’elecció del Primer Secretari de l’elecció de la composició de l’Executiva Nacional gràcies a un acord entre els –fins llavors- tres candidats a ocupar la més alta responsabilitat organitzativa del PSC. I a més, amb la voluntat de fer secreta la votació, evitant la votació simpàtica, que sol passar quan en un acte d’aquest tipus molts no gosen actuar a banda de la majoria.

El Congrés començava amb molt bon peu.

Santi Fontbona llegint els apunts a l'informe de gestió del 12é Congrés

El Senador Montilla feia la presentació de l’informe de gestió i s’acomiadava entonant el mea culpa però reivindicant la feina feta pels governs tripartit. Un discurs que va ser respost pels delegats de les diferents federacions i que en representació del Maresme va fer Santi Fontbona.

L’aprovació de l’informe de gestió per un 64% dels vots no amaga un cert vot de càstig cap a certs aspectes de la gestió de Montilla que caldrà aclarir. En tot cas, aquest vot de càstig és molt menor a l’esperat tot i fer-se la votació de forma secreta i no a ma alçada. Possiblement, el fet que el vot sigui sobre els més de quatre anys de gestió al front de partit hagi tingut a veure donat que en aquest periode hem estat capaços d’assolir el cim i la vall alhora

Finalitzat el plenari, a dinar i a la tarda, comissions….

La constitució de les comissions per debatre les esmenes, com sempre, amb una clara tendència a funcionar segons la composició de la Mesa. En el meu cas, la Mesa 4, “La construcció de l’alternativa progressista”, una comissió fàcil amb només 850 esmenes al document marc elaborat pel Jaume Collboni i presidida pel tranquil i afable Antoni Fogué va anar com un tiro, combinant encesos debats i intervencions molt interessants i amb altres més soporífers – més de vint minuts discutint si la paraula conurbanitat que defineix clarament la relació de dos municipis propers era aplicable a tota Catalunya o només a l’àrea metropolitana-.

Normalitat.

La sorpresa saltava dissabte al matí. Ros renunciava a presentar-se. Els comentaris, força crítics, intuïen tacticisme en alguns casos o por en altres. Precissament, abans d’entrar al Congrés, a les portes vaig tenir l’ocasió de departir amb el Toni Bolaño, ma dreta de Montilla que ja va avançar-me la seva postura que us convido a llegir en el post publicat a El Plural i titulat “Navarro, la remontada; Ros la cobardía; Elena el tesón y la honestidad”.

Aquesta renúncia deixava expedita la via a Navarro per proclamar-se Primer Secretari mentre que Elena era investit com a home fort d’un feble sector, el Cap de Rató de Nou Cicle que colma així la màxima voluntat d’aquest col·lectiu que no és altre que visualitzar el seu pes al partit.

Pere Navarro va ser escollit amb un 73% dels vots davant un 25% del seu adversari –i amb vot secret-. El nou primer secretari del PSC és també alcalde de Terrassa (recordo que a la trobada que vam tenir a Mataró ara fa uns mesos, l’Eduard Gisbert va preguntar-li si deixaria l’Alcaldia en ser escollit i va dir que no), passa per ser una persona serena, tranquil·la i reflexiva però amb capacitat i fermesa, amant del diàleg per sobre de tot i enemic de  les decisions precipitades.

Tal i com diu l’ARA, “Pere Navarro no farà la revolució, perquè és partidari de les reformes tranquil·les. Es proposa renovar a fons el PSC, però sense fer trencadissa. Ha obert la porta a les primàries, però descarta el grup parlamentari propi. Considera que els socialistes catalans poden tenir veu pròpia a Madrid cada vegada que calgui, però sense estructura orgànica“.

I l’executiva?

Carlos Fernandez i Esteve Terrades

Alguna sorpresa, molts canvis i alguna –massa- cares repetides que poden llastrar la voluntat de canvi del PSC. En tot cas, el 83% dels delegats han donat el seu suport. Podeu llegir la llista complerta en aquest document.

A destacar la continuïtat de Joan Rangel i el bescanvi de la mataronina i amiga Consol Prados pel treballador, reflexiu i potent Esteve Terradas. Un tàndem que ha funcionat molt be a la Delegació del Govern i que de ben segur faran bona feina.

De moment, la lletra es bona, veurem la música.


¿Estamos a viernes? pues toca congreso!!!!

13/diciembre/2011

Este viernes empieza la búsqueda de soluciones milagrosas que permitan al PSC transitar por el desierto de la derrota…

Iremos informando!!!!


A %d blogueros les gusta esto: