Seamos serios (y1): Las relaciones con Europa

30/octubre/2012

La situación política que se vive en Catalunya es excepcional. Excepcional y muy interesante, políticamente hablando.

La gente tomó la calle harta de muchas cosas. De los políticos, de la falta de trabajo, de los recortes en sanidad y educación, de la corrupción, la falta de escrúpulos, las ayudas a los ricos, de la falta de oportunidades… todo ese cúmulo de sentimientos fue hábilmente vehiculado el 11 de septiembre, en la manifestación más multitudinaria habida nunca en Catalunya… El lema era inconfundible “Catalunya, nou Estat d’Europa”, y bajo el mismo, una ingente cantidad de personas reclamaban la independencia de Catalunya.

Muchas, no podemos negarlo, hacían suyo el grito como aliento para separarse de un Estado al que no reconocen, para asentar las bases de un Estado Propio. Las personas independentistas que realmente quieren romper con España. Eran y son muchos. Muchos más que hace unos años, pero, que quede claro, no eran la mayoría de manifestantes.

La gran mayoría de personas estaban alentadas por un sentimiento mucho más común que las ansias de independencia: la frustración. Efectivamente, la deriva económica, la imposibilidad de otear un futuro estable, los dramas familiares que están –estamos- atravesando y el paulatino empobrecimiento que estamos sufriendo, entre otros, hicieron el resto.

Tanto daba que el lema fuera este u otro. Tanto daba bajo que bandera de saliese a la calle. Esto no importaba, lo realmente importante es que la ciudadanía ha dicho basta. Quieren soluciones y al parecer, para muchos, la independencia pudiera ser la solución a nuestros males, mejor dicho, es La Solución.

Tal y como la presentan, una Catalunya independiente no tendrá problemas para abonar las pensiones ni para asumir la deuda, la relación con España será de una corrección exquisita y será recibida con los brazos abiertos por unas Europa encantada de contar con un nuevo estado… nada de eso es cierto…

Las relaciones con Europa

Las tensiones regionales que están protagonizando Catalunya y España tienen más ejemplos en otros territorios de Europa; de esta forma, Francia con Córcega, Italia con las regiones del Norte, Alemania con Baviera… y Holanda, Bélgica… En todas y cada una existen tensiones regionales y más ahora que con la crisis se agudiza el sentimiento de injusticia en el reparto de las cargas económicas. Existe, pues, un complejo entramado de intereses que es común a los estados miembros que, difícilmente aceptarían una decisión unilateral de Catalunya no consensuada con España y carente de legalidad.

Es una cuestión de pervivencia por lo que no cabe duda que caso que Catalunya autoproclamase su soberanía sin un proceso consensuado y de acuerdo con la legalidad vigente, ningún estado de Europa la apoyaría para evitar que sucediese lo mismo en sus territorios.

Todo eso sin contar el complejo entramado diplomático y los intereses que mantienen los diferentes estados que, de entrada, suelen tender a ser bastante inmovilistas y cautos en los temas territoriales.

Por este camino, lo más probable es que una Catalunya independiente proclamada por esa vía quedaría fuera de la unión Europea y carecería del reconocimiento internacional mínimo y necesario para poder ser viable.

Aquellas personas cuya finalidad última sea la independencia de Catalunya no verán en esto un problema. Todo lo contrario, preferirán convertirse en mártires de sus ideas y para ellos será suficiente. Por tanto una parte importante de los que se manifestaron el 11 de septiembre verán cumplidas sus expectativas; pero recordemos que la gran mayoría de los que se manifestaron a favor de la independencia lo hicieron por creer que eso mejoraría su situación personal…

A estas personas debemos decirles la verdad. Los que abogan por la independencia deben ser honestos y darles a conocer los riesgos.

Anuncios

Fuego en las calles

28/octubre/2012

El futuro

Tras escudriñar las noticias de la prensa nacional, los domingos por la tarde, me sumerjo en la prensa internacional, preferiblemente de Europa y América. Es así como puedo encontrar perlas como el artículo publicado el viernes en el The New York Times sobre el incremento del desempleo en España.

El título no deja lugar a dudas “Unemployment in Spain Exceeds 25%, Taking Economic Misery to New Levels“, que traducido es, más o menos, El paro en España supera el 25%, llevando a nuevos niveles la miseria económica.

Efectivamente, el hecho que el desempleo haya superado la barrera del 25% de la población activa hace saltar las alarmas en el resto del mundo que observa atentamente el devenir de nuestra economía.

Tan mal está el panorama que hasta NYT lanza una observación interesante: “la imagen del desempleo es tan desolador que podría ayudar primer ministro Mariano Rajoy, pues Alemania y otros prestamistas no pueden arriesgarse a imponer nuevas medidas de austeridad en la economía de España“… Tan mal nos ven que podría ser motivo de no exigir más reformas… Que conste que está escrito en condicional….

Pero la crisis en España tiene muchas caras. Mientras que los sindicatos organizan una jornada de Huelga General para el 14 de noviembre Catalunya está convocada el 25 a las urnas…. Y tal y como publica NYT, el impulso separatista en Cataluña “es en parte una reacción a esta falta de esperanza“.

NYT acaba el artículo con una bomba: Para resolver el problema del desempleo hacen falta medidas drásticas como reducir el salario mínimo o el recorte de las prestaciones por desempleo, medidas que Javier Díaz-Giménez, profesor de economía en la Escuela de Negocios IESE, define en el mismo artículo como “fuego en las calles.”


Llorenç Birba dimissió!!!! #Birbadimissió #ElMasnou #Masnou

25/octubre/2012

Llorenç Birba

Al Masnou, el govern no es conforma amb apujar el rebut de l’aigua més d’un 20% a les famílies… a més pretenia prorrogar les ordenances fiscals amb l’increment del 13% de l’IBI aprovat l’any passat. Com a mínim l’oposició ha pogut forçar un ple extraordinari per intentar baixar la pressió fiscal a la ciutadania….

Hisenda la gestiona el regidor Llorens Birba (CiU) i aquesta proposta hauria d’haver sortit d’ell.

Resulta que el planejament urbanístic que va aprovar CiU l’any 2002 ha suposat una sentència condemnatòria que obliga al Masnou a pagar gairebé un milió i mig d’euros… gairebé dos-cents cinquanta milions de les antigues pessetes que pagarem entre tots…

Urbanisme, l’any 2002, era gestionada pel regidor Llorens Birba (CiU).

La desídia mostrada pel primer dels temes hauria de suposar, de facto, la retirada de les responsabilitat d’hisenda per part de l’Alcalde (CiU). La segona, per vergonya, hauria de suposar la presentació de disculpes a la ciutadania

Les dos plegades haurien de comportar la seva dimissió…. feu córrer la veu!!!!


CRIDA A LA CATALUNYA FEDERALISTA I D’ESQUERRES @EsquerraFederal #soluciofederal #25N

23/octubre/2012


El debat de les idees #Masnou #ElMasnou #Infolocal #Maresme

20/octubre/2012

Des de l’onze de setembre no hi ha dia ni lloc on no es parli sobre la independència de Catalunya i els possibles efectes.

Des de la caverna espanyola s’amenaça constantment en un bord intent de generar por, una por de records malsans i amb la que pretenen paralitzar una part de la societat o revertir el sentit del seu vot.

Per contra, el sobiranisme, edulcora de forma constant la seva informació, amb la voluntat de convèncer que l’arribada a Itaca serà com lliscar en una mar tranquil·la i on serem rebuts per la resta del mon amb tots els honors.

En mig, el PSC que propugna un estat federal que molta gent no es creu i que, tot i ésser més assequible que la resta d’opcions, no serà tampoc un camí de roses…

Tres opcions, tres formes de veure el futur.

I jo em pregunto: alguna entitat de la societat civil masnovina plantejarà un debat entre les opcions per posar damunt la taula els seus pensaments?

Jo crec que cal sortir del debat de les emocions i deixar pas al debat de les idees.


Increment abusiu de les tarifes de SOREA #psc #avancemsensetrencar @socialistes_cat @pere_navarro @aliciarll @totsambnavarro

19/octubre/2012

El govern del Masnou format per CiU i ERC l’ha tornat a espifiar. Efectivament, com si la situació econòmica de la ciutadania fos d’allò més bona, han tornat a fer de les seves amb un abusiu increment de tarifes de SOREA que suposarà increments de fins a un 30% en la factura de l’aigua.

Així és. Sense cap argument i nomes amb l’afany d’aconseguir que SOREA  i la seva casa matriu AGBAR guanyin més diners, CiU i ERC amb l’inestimable ajuda del PP han donat pas a aquest increment.

El PSC hem votat que no per que entenem que l’increment de tarifes no està justificat i és molt exagerat i les modificacions dels trams generaran increments encara majors que afectaran les famílies del Masnou que ara ja veuen com el rebut de l’aigua s’ha incrementat per la nova taxa de clavegueram que va incorporar aquest govern.

L’argument del govern per incrementar el preu és que l’equilibri econòmic de la concessió està en risc per que ara es consumeix menys. Es consumeix menys!!! Desprès de fer campanyes de conscienciació a la ciutadania en general i al Masnou en particular, i quan aquestes campanyes funcionen i reduïm el consum d’aigua a la població, el govern del Masnou per premiar-nos… ens apuja el preu!!!!

Hi ha, però, més. SOREA és una companyia d’AGBAR. Segons consta a la seva web, AGBAR, Aigües de Barcelona neix el 1867, i després de més de 145 anys, és un referent internacional amb presència en nou països, és a dir, és una multinacional, catalana, però multinacional. AGBAR va repartir uns dividends per acció el passat 3 de juliol de més d’un euro(1,0121€). Aquests diners son guanys, guanys que surten dels diners que paguem entre altres, els veïns i veïnes del Masnou.

Si llegim l’informe financer de l’any 2010 que és el darrer publicat per AGBAR podrem saber que aquesta empresa te un actiu, entre passiu i patrimoni, de sis mil cinc-cents cinquanta sis milions set-cents noranta set mil euros (6.556.797.000€), que en pessetes son… una barbaritat. Que els guanys nets de la societat van ser de tres cents deu milions nou-cents quaranta-dos mil euros (310.942.000€) que en pessetes, ara si, son cinquanta un mil set-cents trenta sis milions tres-cents noranta cinc mil sis cents dotze pessetes (51.736.395.612Pts)… i si parlem de SOREA, aquesta societat va obtenir uns ingressos nets l’any 2010 de dos cents trenta tres mil vuit-cents trenta cinc euros (233.835€), o el que és el mateix  trenta vuit milions nou-cents sis mil vuit-cents setanta pessetes (38.906.870,31Pts).

Vistes aquestes xifres no ens creiem que l’equilibri econòmic de la concessió estigui en risc. El govern ha tornat a prendre el pèl a la ciutadania del Masnou.

Ens al contrari, vam invocar el govern per que, en la recerca dels interessos de la ciutadania doni instruccions per dur a terme una auditoria complerta de la concessió i reclami tota la informació necessària per conèixer la seva situació econòmica real.

Però de moment, a pagar més, fins que peti… Per cert, la defensa de la moció per part del govern va ser nefasta i, fins i tot, d’una ceguessa insòlita davant la realitat en els temps que còrren, amb frases com “tot que hi hagi increments de fins el 18% això nomes suposaran 2 o 3 euros més en un rebut de 30 euros...

També vull resaltar que la moció presentada per l’oposició i llegida per Artur Gual en nom de tots, per convocar un ple extrordinari sobre les ordenances fiscals que el govern volia evitar, va ser aprobada per majoria. Com sigui que van fer oides sordes a la demanda, la oposició en bloc va demanar per escrit la convocatòria, que tindrà lloc abans que acabi el mes.

L’anècdota del vespre va ser les diferents mocions que van presentar ICV-EUiA pel dret a decidir i ERC i CiU a proposta de l’ANC per declarar un estat propi. Com tocava vaig votar NO a les dues amb aquests arguments.


FEDERALISTA I D’ESQUERRES #psc @socialistes_cat @pere_navarro @aliciarll

17/octubre/2012

Avui he signat el manifest “Federalista i d’Esquerres” que vol ser una crida a la societat catalana per defensar una Espanya federal en el marc d’una Europa federal i socialment justa.

El manifest diu així:

octubre 17, 2012

Per la justícia social i la raó democràtica

CRIDA A LA CATALUNYA FEDERALISTA I D’ESQUERRES

El resultat de la convocatòria electoral anticipada del proper 25 de novembre serà  decisiu per al futur dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Des que fa dos anys CiU va arribar al Govern de la Generalitat, hem viscut un procés polític paradoxal. D’una banda, el Govern d’Artur Mas s’ha situat a l’avançada d’un model de política fiscal i  de  dures retallades socials, educatives i sanitàries, que ens allunya del model social dels països més avançats d’Europa, alhora que a les Corts espanyoles ha donat suport reiterat a les polítiques laborals més regressives de la democràcia. L’aliança CiU-PP ha fet possible també un retrocés escandalós en els mitjans públics de comunicació, revertint els passos endavant cap a una major llibertat, que havien donat els governs progressistes a Espanya i Catalunya. I de l’altra , CiU ha consumat, en molt poc temps, un gir estratègic oportunista, posant-se al davant d’un moviment independentista que pretén iniciar un procés de secessió de Catalunya.

La societat catalana està patint una greu crisi econòmica que ja ha esdevingut una crisi social i política, que s’ha traduït en un augment de la pobresa i la desigualtat i en una minva en el principi d’igualtat d’oportunitats. Moltes persones avui  estan patint i veient truncats els seus projectes vitals. Aquesta situació reclama per part de tothom un exercici de responsabilitat política i ètica, sobretot en un moment on el descrèdit dels partits i les institucions és extraordinàriament greu. Considerem que el trencament amb Espanya no és la única sortida de futur  i que  l’inici d’un procés de secessió en un context com l’actual, posa en perill la cohesió social i  no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans, ni des del punt de vista econòmic, ni social ni cultural.

Avui molts proposen la independència com un camí “màgic” per sortir de les dificultats, deslliurant-nos del pes mort que, diuen, representa Espanya. Un discurs on es barregen veritats a mitges i exageracions diverses, particularment pel que fa a les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat, fins al punt que és habitual escoltar afirmacions tan populistes i agressives com “Espanya ens roba”.Paral·lelament, alguns sectors independentistes han aconseguit estendre la idea que la secessió, que vol dir el trencament de l’Estat, serà un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, en què tot seran només beneficis. El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya i per això ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal. Per a la societat catalana, disposar d’un estat propi serà un “bon negoci”, s’afirma. L’èmfasi en les virtuts econòmiques de la independència, que no se sostenen en una anàlisi rigorosa, no és altra cosa que una calculada estratègia per esquivar una realitat social rotunda des de fa moltes generacions: el fet que la major part de la ciutadania de Catalunya compartim catalanitat i espanyolitat en graus diversos.

Defugim les visions apocalíptiques sobre una virtual secessió, però tampoc no estem disposats a acceptar acríticament els arguments ensucrats de l’independentisme.  No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però  no compartim tampoc  les raons dels qui sostenen la necessitat històrica de la ruptura. Pensem que la secessió no és la resposta raonable als problemes de la societat catalana en el marc de les complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI. Especialment, no és la resposta intel·ligent en el context d’una Europa que necessita avançar cap a nivells més elevats d’unitat política en el marc d’una crisi que amenaça la seva pròpia supervivència. La comparació entre beneficis i costos socials és molt més favorable en el cas d’un millor encaix federal de Catalunya a Espanya i a Europa, que no pas en el cas de la independència.

Per tot això, reconeixent-nos hereus de les esquerres catalanes que han defensat sempre“Catalunya, un sol poble”, alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor opció ni per sortir de la crisi actual ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees. A més, els riscos, les tensions i les incerteses d’un procés de secessió no són pas el millor escenari per millorar les condicions de vida de la gent, particularment dels sectors més humils i vulnerables.

Fins al dia d’avui no hi hagut a penes controvèrsia democràtica, on els interrogants de la ruptura hagin pogut ser debatuts àmpliament en el marc d’un debat públic basat en els principis del pluralisme democràtic. El federalisme té profundes arrels entre els sectors progressistes de Catalunya i compta amb  experiències d’èxit en altres estats del món que haurien de ser tingudes en compte.  Reclamem a les forces polítiques d’esquerres que, en un moment electoral com aquest, siguin valentes, escoltin la gent, facin un esforç pedagògic, s’atreveixin a parlar clar i apostin per explorar i explicar a la ciutadania els camins d’un federalisme nou, desacomplexat i exigent amb l’Estat, on la ciutadania de Catalunya s’hi pugui sentir bé des de les seves identitats compartides.

Volem una Espanya federal en el marc d’una Europa federal i socialment justa. No se’ns escapen les dificultats del que proposem i la sensació real fins avui d’un cert fracàs en aquest propòsit. D’una banda, perquè l’esquerra espanyola majoritària no ha volgut jugar a fons aquesta carta, i, de l’altra, perquè la dreta espanyola és profundament nacionalista i s’atrinxera quan li convé en l’immobilisme constitucional. A Catalunya, els darrers anys s’han anat acumulant molts greuges i incomprensions, des de la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fins als reiterats incompliments dels successius governs espanyols en matèria d’inversió. La relació  entre els governs democràtics d’Espanya i de Catalunya s’ha caracteritzat per la irresponsabilitat  d’aquells que  han tingut voluntat de monopolitzar  i apropiar-se de les idees d’Espanya i de Catalunya, amb objectius partidistes clars. Tanmateix, creiem que no hi ha raons suficients per defallir i que, en qualsevol cas, l’alternativa de la secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social. En sentim còmplices de les veus que, des d’altres territoris d’Espanya, expressen el seu disgust i impotència davant la imatge monolítica que des de Catalunya alguns projecten d’Espanya, una imatge tan injusta i irreal com la que des de la resta de l’estat  molts tenen de Catalunya. En aquest sentit, és del tot imprescindible que s’engegui un moviment federalista d’abast espanyol, que serveixi també per subratllar que són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya no poden esdevenir un plebiscit on “independència sí, independència no” sigui el tema únic de campanya. Democràticament és imprescindible jutjar  l’acció política del govern sortint i confrontar els programes electorals en relació a tots els altres aspectes on el nostre Parlament té competències i atribucions específiques, particularment en el camp de les polítiques de benestar. Igualment, no podem deixar de recordar que el President Mas arriba a aquestes eleccions sota l’ombra de la corrupció i de la responsabilitat del seu partit, CDC, en el cas del saqueig al Palau de la Música.

Aquestes eleccions, en canvi, sí que poden ser el començament d’un exercici col·lectiu per debatre i articular les diferents alternatives polítiques –totes elles legítimes- en relació a  l’anomenat “encaix” de Catalunya dins d’Espanya i Europa. Però des d’un debat lliure i plural, serè i ordenat, sobre les raons que porten a uns, des l’anomenat “dret a decidir”, a demanar el trencament i als altres a demanar un nou acord. Un procés que es resolgui des del principi democràtic, en el marc d’un estat de dret, i  que, si s’escau, conclogui amb la celebració d’un referèndum. Avui el principal risc no és que Catalunya (o Espanya) perdi sobirania sinó que anem enrere en termes de democratització, que els ciutadans de tota Europa perdin encara més sobirania davant els mercats i el capital. No la recuperarem si no ens esforcem per enderrocar les fronteres que queden entre els europeus, en comptes de crear-ne de noves.

Per tot això, volem fer una crida a la ciutadania progressista de Catalunya perquè el proper 25 de novembre es mobilitzi i faci confiança a aquelles formacions polítiques que presentin programes nítidament d’esquerres i que contemplin una renovada i potent opció federal. Que posin també en el centre del debat electoral la forma com s’han efectuat les polítiques de retallades de l’estat de benestar realitzades pel Govern de Mas, amb el suport del PP.  I  que confrontin l’existència de diferents alternatives davant  la crisi. Que reclamin de la Unió Europea polítiques d’impuls al creixement econòmic a fi d’evitar que l’austeritat recaigui només en els serveis públics i les prestacions socials. És a dir, una Europa unida al servei de la gent. En definitiva, que apostin amb claredat per un model d’estat federal on la major part de la ciutadania de Catalunya pugui sentir-se còmoda i reconeguda, compartint amb altres pobles un projecte comú de convivència, justícia i cohesió social.

Barcelona, 11 d’octubre del 2012

Podeu llegir l’original a l’adreça web www.federalistaidesquerres.cat, on podreu també conèixer les persones adheridessumar-vos, fer comentaris i contactar.


A %d blogueros les gusta esto: