Intervenció de @miqueliceta al Congrés Extraordinari del PSC @socialistes_cat #Maresme #psc

20140719 EndavantSocialistes Titol

 

Moltes gràcies, companyes i companys,

Ara toca arremangar-se. Com diu el lema que ens presideix, un lema triat expressament: Endavant, socialistes!

Vull agrair la presència del president Montilla, d’Isidre Molas, de Raimon Obiols, de Josep Maria Traginer… I amics com Joaquim Coll; Manuel Cruz o Joan Josep López Burniol…

Gracias, Susana, necesitamos tanto de tantos… Ximo, Francina, Idoia… tres futurs presidente. No puc ni vull oblidar que si avui estem celebrant aquest Congrés extraordinari és per la renuncia de Pere Navarro a seguir encapçalant el nostre projecte.

Vull començar per agrair a en Pere els seus esforços, la seva tasca al front del partit. La feina d’en Pere ha estat molta, però potser convé avui resumir-la en dues fites: els acords de Granada i la constitució del Comitè de Coordinació Política PSOE-PSC. Ho devem a la tenacitat del Pere.

Gràcies, Pere, per haver portat lluny els nostres anhels federals i per haver aconseguit l’acord de tots els i les socialistes d’Espanya. El document federalista més avançat d’Espanya és el de al Fundació Alfonso Perales. Un record.

Però no seria just que avui agraíssim la feina d’en Pere i no fer-li un agraïment a l’altre gran protagonista dels acords de Granada, Alfredo Pérez Rubalcaba.

El PSC guardarà sempre un lloc especial en la nostra memòria col·lectiva pel dirigent del PSOE que més s’ha compromès en la recerca d’una solució acordada a l’actual contenciós entre Catalunya i la resta d’Espanya. Aquest esforç no s’ha acabat. Continua.

Gràcies, Alfredo, pel teu compromís.

És normal que comencem parlant del tema que més ocupa: l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Vull deixar clara la nostra posició sobre això. Una posició fixada per unanimitat en l’onzè congrés del partit i que figura de forma destacada en la nostra declaració de principis: “Som catalanistes i volem afirmar una Catalunya capaç de forjar el seu futur des de cada municipi i cada territori, en el marc d’una Espanya i d’una Europa federals”. Això som: catalanistes i federalistes.

Federació-democràcia-socialisme

Hi ha qui diu que això és la tercera via: ni seguir com estem ni trencar. I és veritat. Però això no és la tercera via. És la primera via. I, a l’hora de la veritat, la única via. Val la pena que ho diguem. Respecte per totes les posicions polítiques, fins i tot pels que han esdevingut independentistes. Ens pregunten sovint com ho farem això del federalisme. I jo els pregunto: i això de la independència?.

No hi ha solució fora del camí del diàleg, la negociació i el pacte. No hi ha una altra sortida.

Ni per la independència, ni pel federalisme, ni per la consulta, ni per la confederació, ni per una disposició addicional catalana a la Constitució espanyola… No hi haurà cap canvi substancial en la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya que no passi pel camí del diàleg, la negociació i el pacte. I no ens cansarem de dir-ho.

No és un camí senzill ni planer. Ni tampoc caurà del cel. Requereix tenacitat, intel·ligència, fermesa, reivindicació i capacitat de proposta.

I nosaltres, tenacitat, intel·ligència, fermesa, reivindicació i capacitat de proposta en tenim a dojo.

El nostre camí és clar. Fer una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal, capaç de reconèixer la diversitat nacional (Espanya és una nació de nacions). No vull que em discuteixin que Catalunya ho és. No es pot discutir sobre sentiments.

Farem un pacte fiscal solidari –qui més té més aporta, volem garantir la igualtat de drets-. Volem competències en matèria de llengua, educació i cultura. Ningú sap com nosaltres com s’han d’organitzar les coses. I que ningú no tingui por. I sí, volem que Catalunya pugui tenir la seva pròpia Constitució. I nosaltres la farem, no només la votarem.

Aquest és el camí. El camí més segur, el més sòlid, el més viable.

I que ningú no s’enganyi. No hi haurà solució estable que no passi per les urnes. Ningú no podrà imposar als catalans una solució que no acceptin de bon grat. El que hagi de substituir a l’Estatut votat en referèndum –que va ser alterat després pel Tribunal Constitucional– haurà de passar per les urnes.

Però no hi haurà referèndum o consulta que no sigui legal i acordada. Que ningú no enganyi ni s’enganyi. Si fem una llei de consultes populars no referendàries, després no podem fer la pregunta pròpia d’un referèndum. No enganyem la gent.

Som gent sincera, mirem les coses, proposem solucions, però no enganyarem a ningú. Vull que ningú ens pugui dir “ens vau enganyar, vau generar una expectativa que s’ha convertit en una frustració mensa”. No hi ha res més trist i estèril que fer-se trampes al solitari.

De petit pensava que el catalanisme era una bandera i la feina ben feta.

El catalanisme vol dir fer bé les coses. No dir-li a la gent coses que no poden ser.

Rajoy i Mas han d’iniciar el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Són ells els que tenen la responsabilitat i la legitimitat democràtica per fer-ho. Ells han de parlar i nosaltres els ajudarem a trobar el camí, perquè, entre d’altres coses, el tenim ben pensat, escrit i acordat amb tots els socialistes d’Espanya.

Nosaltres estimem Catalunya, la volem rica, plena i lliure, agermanada amb els pobles d’Espanya i d’Europa. I no ens cansarem de repetir que en aquest món d’interdependències creixents i de sobiranies compartides, no hi ha millor camí que el federalisme.

Cal que tinguem sempre present la missió del PSC.

El PSC és un partit al servei dels catalans i les catalanes i dels anhels de justícia social. això és el que ens uneix, el que ens farà ser respectats.

El nostre nord és la igualtat. Estem compromesos amb els treballadors i les classes populars. I lluitarem de forma incansable per reduir les desigualtats, per eradicar la pobresa i l’exclusió social.

Catalunya és una nació. I la volem justa perquè sigui veritablement lliure. Això és el que ens defineix com a partit. El projecte que compartim.

Per això vèncer la crisi econòmica, crear ocupació, combatre les polítiques dogmàtiques de l’austeritat i defensar l’Estat social és per a nosaltres la prioritat número ú. Potser són temes que no ocupen les primeres planes dels diaris ni les primeres notícies dels informatius. Però pregunteu als nostres conciutadans i conciutadanes i ells i elles us diran quins són els veritables problemes, i quines haurien de ser les veritables prioritats.

No hem d’oblidar-ho mai. Hem de tenir sempre present algunes dades: hi ha 570.214 persones en atur a Catalunya. Un volum que no ens podem permetre perquè és l’atac més ferm a la dignitat de les persones. Sense feina, les persones tenen molt difícil mantenir una vida digna. Un 21,6% de la població pateix privació material i un 8,2% està en situació de privació material severa. El 20,4% dels catalans viu per sota del llindar de la pobresa. Són xifres colpidores, perquè darrere d’aquestes xifres hi ha ciutadans, homes dones i nens que ho estan passant malament. Ens veuen als polítics parlar de política i pensen que es tracta de perdre el temps. La política no és això però perquè sigui així ha de ser percebuda així.

També per aquest motiu no hem d’oblidar el nostre compromís amb el món del treball, la nostra complicitat amb els sindicats i amb els i les sindicalistes. Estic en contra de la divisió del treball segons la qual els partits d’esquerra es dediquen a la lluita política i els sindicats a la lluita sindical. No. La lluita social és i ha de ser també la nostra lluita. No podem romandre quiets davant el tancament i la deslocalització empresarial. No podem deixar de reivindicar el valor suprem del treball i la solidaritat com a eix orientador de les nostres polítiques econòmiques i socials.

Vull saludar de forma ben especial els representants d’UGT, Comissions i USO. I aprofito per recordar conflictes socials ben recents: CEMEX, TRADEMA, CERÁMICAS DEL FOIX, JOHNSON CONTROLS, DELPHI, RICOH, FICOSA, ALMIRALL, PANRICO, SCA CONVERTING, LAFARGE, ALBASA…

Els treballadors i les treballadores afectats i els i les sindicalistes que defensen els seus interessos ens tenen al seu costat i –més important- han de sentir que estem al seu costat.

Estic fermament convençut que Catalunya necessita un PSC fort, que la gent que viu o voldria viure del seu treball necessita un PSC fort, que els progressistes necessiten un PSC fort. I per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar.

Sóc conscient que hem d’impulsar una etapa de canvis profunds en el partit, una veritable reconstrucció del nostre projecte polític, de renovació de les nostres idees, d’innovació en les formes de fer política, d’esforç de reconnexió amb la societat catalana. Una reconstrucció imprescindible si volem tornar a ser un instrument útil pels sectors progressistes que aspiren a viure en una societat més pròspera i més justa, lliure i més segura. Una reconstrucció que hem d’abordar amb audàcia i sense hipoteques, superant les inèrcies i mirant la realitat de cara, refent de baix a dalt la nostra relació amb la ciutadania.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat, que eradiqui tot sectarisme. Podem canviar tots els procediments que vulgueu. Us demano un especial esforç per ta que el PSC torni a ser un lloc de debat polític. Necessitem ser aquell partit acollidor, recuperar l’anomenada família socialista.

En el PSC no hi sobra ningú sinó que hi falta molta gent. Hem de recuperar els que han marxat, hem d’apropar-nos als que s’han allunyat, hem de motivar els que estan desmobilitzats. En el darrer congrés l’eslògan era “Nou PSC”. Si volem ser “PSC, de nou”, necessitem més PSC, no menys.

Quan afirmo la necessitat de reconstruir el nostre projecte polític, el del socialisme català, el de la socialdemocràcia catalanista i federalista, ho faig des de la fidelitat al nostre impuls fundacional, des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, des del record al que van representar persones a les que no vaig conèixer com Josep Rovira o Josep Pallach, o als que vaig conèixer com Enric Adroher Gironella, Josep Andreu Abelló, Alexandre Cirici, Jordi Llimona, Carlos Barral, Joan Cornudella, Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Paco Ramos, Juli Busquets, Antonio Santiburcio, Jordi Solé Tura, Maria Aurèlia Capmany, Ernest Lluch, o els meus especialment enyorats Xavier Soto i Francesca Martín, Mario Sanz, i tants d’altres que no cito perquè la llista seria interminable.

El PSC és un partit d’esquerres, sí, d’una esquerra democràtica, reformista, amb vocació majoritària i de govern. Vull el títol dels més i millors solucionadors, perquè la gent que està patint vol que siguem capaços de resoldre els seus problemes. Una esquerra capaç de reivindicar, sí, però, sobretot, capaç de transformar la realitat, capaç de resoldre els problemes que afecten els nostres conciutadans.

Un PSC capaç de defensar el seu propi projecte, sense anar a remolc de ningú, i sense necessitat de copiar segones i terceres marques, però també un PSC capaç d’arribar a acords que permetin fer avançar els nostres ideals, combatre la crisi i els seus estralls, i cercar un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya.

El nostre és un projecte de canvi social, un pont cap a un futur de llibertat, igualtat, justícia, fraternitat i solidaritat.

Us demano que siguem dignes de la nostra història, que siguem fidels als nostres valors, que sapiguem seguir les petjades dels que ens vam precedir.

Recordem de forma permanent amb actituds, gestos, paraules i fets que som demòcrates, que som progressistes i d’esquerres, que som catalanistes i federalistes, que som europeistes, que som gent de pau, que som feministes, que som gent solidària, que som gent de pau, que som gent emprenedora i que ens apassiona la cultura. Aquest és el decàleg de la nostra declaració de principis. Que ens posem dempeus i ens posem a caminar. Que tornem a aixecar la bandera de la reforma social, que tornem a aixecar la bandera del canvi, la bandera de la transformació, la bandera de l’entesa entre els pobles d’Espanya.

Endavant, socialistes! Endavant, socialistes! Endavant, socialistes!

Visca Catalunya socialista!

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: