Conflicte al govern del #Masnou i intervenció contra Declaració per exigir la llibertat dels Jordis al plenari de 19/10/2017

28/octubre/2017

Al ple del mes del 19 d’octubre, el govern va presentar una Declaració institucional per exigir la llibertat dels presidents d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez.

Va ser aprovada amb els vots a favor de l’Equip de Govern (ERC-AM-MES i PDeCAT-Unió, 11 vots), ICV-EUiA-E (2 vots) i la CUP-PA (2 vots), i els vots en contra del PSC (2 vots) i el PP (1).

Els regidors de Ciutadans havien marxat del ple minuts abans per, segons ells, motius d’agenda, no participant ni en la votació ni el debat.

Podeu veure la meva intervenció en aquest vídeo

M’hagués agradat explicar-vos les propostes que els socialistes teníem pel plenari però un greu conflicte entre ERC i PDeCAT per la gestió de recursos humans va fer que l’Alcalde retirés la proposta. Hores d’ara encara no sabem si es manté el govern de coalició o no.

El proper post us explicaré les noves Ordenances Fiscals que es van aprovar al plenari i el nyap amb la Recollida Comercial que portarà cua…

Seguim!

Anuncios

El Parc Vallmora

30/marzo/2017

Després de molts esforços, el passat 19 de febrer es va inaugurar la primera fase del Parc de Vallmora. El govern del Masnou i especialment ERC ha aprofitat aquesta fita per posar-se una medalla que, sense desmerèixer la part que li toca, no és ni de lluny exclusivament seva.

Els socialistes hem tingut sempre el parc com una part essencial del municipi i ha estat una exigència en tots els nostres programes electorals des de que soc militant. I no hem estat els únics.

Cal endarrerir-se molts anys per entendre els orígens d’aquest espai i la seva evolució fins convertir-se en el que és ara. Aquesta ha estat la conquesta de moltes persones i és legítim i necessari recordar el que van fer per que avui, la ciutadania del Masnou, disposem d’aquest espai.

El primer planejament urbanístic del Masnou en democràcia, es redacta els primers anys 80 del segle passat, i ja incorpora la previsió per a un futur parc urbà de més de 50.000 m2. El sistema programat per obtenir-ne els terrenys és el d’expropiació, és a dir, caldrà que l’ajuntament adquireixi els terrenys per tal de poder actuar en ells.

Un temps més tard, cap a l’any 1986-87, l’ajuntament de llavors encapçalat per l’alcalde Josep Azuara (CiU) acorda posar a la venda l’aprofitament urbanístic del Pla parcial Caramar (pla que urbanitza els carrers Joan Miró i Josep Irla), consistent en unes parcel·les edificables al principi del carrer Josep Irla, de les quals se n’obtenen 25 milions de pessetes. Aquests diners es decideix que s’utilitzin per a l’adquisició de terrenys per al futur parc Vallmora.

Aquesta adquisició, lamentablement, no es realitzarà mai i els 25 milions romandran inactius en un compte de l’ajuntament durant molts anys més.

No serà fins l’any 2002-03, quan s’urbanitza el Pla parcial de Can Jordana, que s’incorpora una part del futur parc com aprofitament urbanístic del sector. Alhora, en posteriors modificacions del planejament apareixen els requeriments pel que fa a la xarxa viària (Torrent Vallmora i enllaç de Sant Crispí amb el carrer de Montevideo) i, sobretot, el Pla parcial 10 Llevant (conegut també com La Colomina) que es planteja com un planejament derivat discontinu que programa la cessió (a través de la seva adquisició) d’una part important dels terrenys pendents del parc (prop de 20.000 m2), com a compensació a l’edificabilitat proposada al pla.

Els terrenys que encara falten es varen anar adquirint durant els dos mandats encapçalats per l’Eduard Gisbert com alcalde, Màxim Fàbregas com a Regidor d’Urbanisme i Enric Folch com a Regidor de Projectes i Obres, entre els anys 2003 a 2011 i els corresponents governs de PSC-ERC-ICV, primer, i PSC-ICV després.

Som ja a l’any 2011 i l’equip de govern encarrega el projecte del parc Vallmora a l’estudi Batlle i Roig Arquitectes, seleccionat a través d’un concurs entre cinc equips de prestigiosos tècnics. Alhora, els serveis tècnics municipals han iniciat els contactes amb Fecsa-Endesa, per tal de desviar i soterrar les línies de mitja tensió que creuen el parc.

Les negociacions per al desviament es duen a terme pel nou govern de l’alcalde Pere Parés amb Eduard Garcia com a Regidor d’Urbanisme, acordant la xifra de 150.000 Euros per aquesta acció la qual finalitza gairebé a finals del mandat.

El nou govern sortit de les eleccions de 2015, amb Jaume Oliveras d’alcalde, disposa de la via lliure per encetar el projecte i tot i els problemes derivats de la renúncia de l’empresa adjudicatària, finalitza la primera fase, que es va inaugurar el mes passat.

El Parc de Vallmora d’avui ha estat la suma de moltes persones en un esforç continuat des dels anys 80 fins avui, encara que alguns ho oblidin.

Gràcies a tots els que d’una forma o altri heu participat, pel vostre esforç Vallmora és avui una realitat.

 

Nota: Aquest escrit ha estat possible per la inestimable ajuda d’Enric Folch, un dels promotors del Parc, ànima del seu disseny i treballador incombustible en la recerca d’espais públics, acurats, útils i de qualitat.

Els pressupostos de la Generalitat obliden El Masnou

29/marzo/2017

Alicia Romero defensant les esmenes del PSC al Parlament

El passat dimecres dia 22 de març el Parlament va aprovar definitivament el Pressupost de la Generalitat per al 2017.

Des del PSC del Masnou vam proposar dues esmenes molt concretes vinculades a necessitats reals del municipi i de competència de la Generalitat, la rehabilitació integra de la centenària Escola d’Ocata i la creació d’un nou equipament per a l’Escola de Música.

No cal que justifiquem la necessitat d’ambdues propostes, la primera, per la situació de feblesa estructural i manca d’adaptació a les normatives vigents i les dues per la precarietat amb que treballen cada dia.

Esmenes que van ser debatudes i defensades per la nostra diputada Alicia Romero que va fer una molt bona feina.

Lamentablement, el govern de la Generalitat va rebutjar les dues propostes que no formaran part del pressupost per a l’any vinent. Queda clar que les seves prioritats no passen per la nostra vila.

Seguim treballant. Us seguirem informant


El mito de Sísifo

19/febrero/2017

Los Dioses habían condenado a Sísifo a subir sin cesar una roca hasta la cima de una montaña, desde donde la piedra volvería a caer por su propio peso. Habían pensado con algún fundamento que no hay castigo más terrible que el trabajo inútil y sin esperanza.

El mito de Sísifo. Albert Camus

 

Sísifo y su castigo…

Desde el año 2009 en que se llevó a cabo la “consulta” en Arenys de Munt, Catalunya vive inmersa en un movimiento continuo que no avanza pero no para. Desde esa fecha, cada año próximo es el de la independencia, con lemas diferentes, con argumentos diferentes.

Desde 2009, cada año próximo se adivina como el de la independencia de Catalunya. Y cada nuevo año muestra cuan vacuas han sido las premoniciones y la frustrante realidad de no avanzar ni un ápice en sus objetivos.

Los políticos que avalan la independencia, mayoritarios en escaños que no en votos, asumen para si una inexistente mayoría y una voluntad emanada del pueblo que tratan como el todo aun siendo una parte y no la mayor.

Esos políticos, en una estrategia más eficiente para esconder sus vergüenzas que para conseguir la fruta prohibida, han secuestrado la razón a Catalunya y la han convertido en un ánima perdida y pusilánime a la que bailan en el son que les conviene.

Las danzas y coros a las que, año tras año, convierten a las masas serviles para justificarse son una buena muestra de sus intenciones: la distracción de los sentidos ante la flagrante realidad.

Si, esos políticos han convertido a Catalunya en Sísifo y año tras año, la engañan diciendo que el próximo vendrá la independencia; y pasados 365 días, la roca vuelve a su posición original.


EL PSC I EL PROCÉS INDEPENDENTISTA .@socialistes_cat

20/diciembre/2016

Declaració de la Comissió Executiva del PSC, 19.12.16

El PSC no participa del procés independentista (“el procés”) perquè no comparteix ni l’objectiu de la independència ni els mitjans per assolir-lo, absolutament impregnats dels conceptes d’unilateralitat, il·legalitat i desobediència.

L’esclat del procés independentista arrenca el 28 de juny de 2010 amb la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia estat aprovat pel Parlament amb una majoria de 2/3 dels diputats i diputades, negociat al Congrés i aprovat per les Corts Generals per majoria absoluta, i sotmès al referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

La Sentència, en alterar allò que havia estat aprovat per àmplies majories parlamentàries, negociat laboriosament i ratificat pel poble, va ser considerada com la certificació que els anhels catalans de reconeixement nacional, major autogovern i millor finançament no cabien en el marc de la Constitució espanyola.

El 28 de novembre de 2010 les eleccions al Parlament de Catalunya van implicar un canvi de majoria parlamentària en benefici de la coalició de CiU i de l’elecció d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Una elecció que, tot i comptar amb l’abstenció dels i les socialistes fruit d’un pacte públic, va donar pas a una etapa de govern basada fonamentalment en un pacte CiU-PP, que es va manifestar a través de l’aprovació dels pressupostos, i presidida per una política d’austeritat. En aquest marc, CiU va donar suport a la llei d’estabilitat pressupostària i a la reforma laboral impulsades pel govern del PP.

CiU es va plantejar com a gran objectiu de la legislatura l’inici d’un procés de transició nacional que tenia com a primera fita un nou model de finançament basat en el concert econòmic, enterrant així el model de finançament recollit a l’Estatut de Catalunya que la Sentència del Tribunal Constitucional respectava en termes generals (principi d’ordinalitat i Consorci tributari inclosos).

El 20 de novembre de 2011 se celebren les eleccions generals que guanya el PP per majoria absoluta. Un govern que no ha ofert cap possibilitat de diàleg amb el govern català des d’aleshores ençà.

El fracàs de la negociació del pacte fiscal, la progressiva radicalització de l’espai nacionalista i l’èxit de la mobilització de la Diada Nacional de Catalunya del 2012, van portar el president Mas a convocar de forma anticipada les eleccions al Parlament amb l’objectiu impulsar l’anomenat “dret a decidir”, que era per als independentistes una altra manera d’anomenar el dret d’autodeterminació.

El programa electoral del PSC del 2012 fixava l’objectiu de la reforma constitucional federal i incloïa el següent: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”.

La insistència socialista en la necessitat de l’acord i d’ajustar-se al marc legal va ser sovint criticada pel món independentista que des del primer moment considerava que el “dret a decidir” no requeria de cap mena d’acord i no podia ser limitat pel marc legal espanyol.

El resultat de les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2012 no van donar-li al president Mas la majoria desitjada i a partir d’aquell moment va decidir governar amb el suport d’ERC acceptant el plantejament independentista de la nova direcció d’Esquerra encapçalada per Oriol Junqueras.

Així, una de les primeres decisions d’aquella legislatura va ser l’aprovació el 23 de gener de 2013 de la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya”. El PSC va decidir votar-hi en contra, tot i que alguns membres del grup socialista van optar per trencar la disciplina de vot, obrint una convulsa etapa interna que va acabar amb el trencament amb el partit dels militants que consideraven que la proposta federal del socialisme català ja no donava resposta als anhels de sobirania d’amplis sectors de la societat catalana.

Convé recordar que la proposta federal del socialisme català va ser elaborada per un grup de treball de la Fundació Rafael Campalans publicada el maig de 2013. Una proposta que, juntament amb propostes d’anàloga naturalesa fetes des d’altres àmbits del socialisme espanyol, van alimentar els acords de Granada de 6 de juliol de 2013 en els que el PSOE definia la seva proposta de reforma constitucional federal.

Com era d’esperar, el Tribunal Constitucional va anul·lar, i va fer-ho per unanimitat, la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya” aprovada pel Parlament.

En el si del Parlament es va crear la “Comissió d’Estudi del Dret a Decidir” que, tot i que no va arribar a establir cap mena de conclusió, va servir com a element de difusió del plantejament sobiranista que tenia també com a plataforma ciutadana el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i l’activisme de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

El 12 de desembre de 2013 el president Mas convoca una reunió amb els partits que integren “el procés” per tal d’aprovar la data i la doble pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014.

El 26 de setembre de 2014, es va aprovar la “Llei de Consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana”, que va comptar amb el suport del PSC, tot i que en tot moment vàrem advertir que aquella llei no podia emparar la consulta que es pretenia organitzar el 9 de novembre.

Malgrat el nostre advertiment i les decisions del Tribunal Constitucional d’anul·lar la llei de consultes i la convocatòria tant de la consulta com del procés participatiu que va substituir-la, el govern de la Generalitat, amb el suport de les entitats sobiranistes, va impulsar la votació del 9 de novembre de 2014. D’aquells fets se n’han derivat procediments judicials contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i el conseller Homs i la consellera Rigau.

A partir d’aquell moment, el moviment sobiranista va considerar que la consulta era una “pantalla passada” i va concentrar els seus esforços en la convocatòria d’unes eleccions dites plebiscitàries que finalment van tenir lloc el 27 de setembre de 2015.

En aquestes eleccions el PSC es va refermar en la seva proposta de reforma constitucional federal sense cap mena de menció a cap altre tipus de consulta que no sigui el referèndum sobre la reforma constitucional federal.

El PP, aprofitant la seva majoria absoluta, va aprovar una reforma del la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per tal que aquest adquirís facultats sancionadores en els supòsits d’incompliment de les seves sentències i resolucions. El govern del PP ha instat tota mena de denúncies, recursos i incidents d’execució de les sentències, judicialitzant una qüestió eminentment política, al mateix temps que tancava qualsevol via de diàleg.

Els partits independentistes van guanyar les eleccions però varen perdre el plebiscit en els termes en què ells mateixos l’havien plantejat. De fet, ERC i CDC s’havien plantejat com a objectiu assolir una majoria absoluta en escons de la seva candidatura conjunta anomenada “Junts pel Sí”, que comptava també amb el suport explícit de les entitats sobiranistes. El primer acte de la present legislatura va ser l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la “Declaració sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015” en el que es marca el camí cap a la independència, a la que de vegades s’anomena de forma eufemística “desconnexió”. Aquesta declaració, lògicament, va ser primer suspesa i després anul·lada pel Tribunal Constitucional, també per unanimitat.

La CUP va forçar, a més, un relleu en la presidència de la Generalitat exercida a partir de llavors per Carles Puigdemont. CDC es va dissoldre creant el nou partit PDECAT.

En aquesta legislatura es va crear una “Comissió d’Estudi del Procés Constituent” que va elevar al ple del Parlament les seves conclusions finalment aprovades el 27 de juliol de 2016. No cal dir que aquestes conclusions han estat també suspeses i anul·lades pel Tribunal Constitucional, també per unanimitat.

La no aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2016, a causa del vot contrari de la CUP i perquè el govern de Junts pel Sí no es va plantejar cap majoria alternativa per aprovar- los, va comportar la votació d’una qüestió de confiança convocada pel president Puigdemont.

L’anomenat “full de ruta” ha sofert diverses modificacions i ha recuperat la celebració d’un referèndum sobre la independència previ a la celebració d’unes eleccions anomenades constituents que havien de tenir lloc 18 mesos després del 27 de setembre del 2015. Aquest referèndum no estava previst en els programes electorals ni de Junts pel Sí ni de la CUP.

Així doncs, avui el full de ruta es pot resumir en l’eslògan “O referèndum o referèndum”, que es refereix a la celebració al setembre de 2017 d’un referèndum sobre la independència, bé acordat amb l’Estat o convocat de forma unilateral i il·legal pel govern de la Generalitat. És obvi que aquest plantejament fa impossible tota negociació i només contempla la via unilateral i il·legal, condemnada al fracàs com ja es va demostrar amb ocasió de la consulta del 9 de novembre de 2014. Les apel·lacions voluntaristes a un pretès caràcter vinculant d’un referèndum no acordat estan buides de contingut.

Cal subratllar finalment, i a tall de resum, que, cinc anys després del seu inici, “el procés” no ha produït cap avenç concret en termes d’autogovern o de finançament.

A partir d’aquestes consideracions, el PSC vol reiterar la seva posició política que es resumeix en sis punts:

1. La nostra convicció que la solució al problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya, aguditzada a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, només pot ser política i ha de venir per la via del diàleg, la negociació i el pacte.

2. El nostre compromís de continuar treballant per trencar el bloqueig forçat per dues posicions irreconciliables: l’immobilisme i la pulsió recentralitzadora del govern del PP, i la predisposició a la ruptura unilateral de la majoria parlamentària independentista i del govern de Junts pel Sí.

3. La nostra exigència envers el govern de la Generalitat i el govern d’Espanya de revertir la dinàmica de relacions conflictives i substituir-la per una fase de distensió, començant per la negociació de solucions concretes a problemes que es van enquistant: una elevada conflictivitat competencial; un model de finançament que apliqui el principi d’ordinalitat i el Consorci Tributari, així com la resta d’elements continguts en l’Estatut votat pels catalans i les catalanes; el compromís inversor de l’Estat en qüestions crucials com el servei de Rodalies i el Corredor Mediterrani; la cooperació en matèria cultural i lingüística que, en primer lloc, implica la renúncia per part del govern d’Espanya a utilitzar la LOMCE com a instrument per erosionar la immersió lingüística; el desenvolupament estatutari; la recuperació d’elements d’autogovern erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional a partir de la modificació de la legislació estatal corresponent; i el treball conjunt sobre les 46 qüestions plantejades pel president Puigdemont, conscients que la discrepància sobre el referèndum aconsella aparcar aquesta qüestió.

4. L’evidència que la judicialització del conflicte no aportarà mai la solució. Per tant, reclamem al govern de Catalunya i a la seva majoria parlamentària que s’abstinguin de prendre acords contraris a la legalitat vigent, i reclamem al govern d’Espanya que accepti revertir la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional imposada per la seva anterior majoria absoluta tal com proposen diversos grups parlamentaris, i que sàpiga calibrar fins a quin punt la seva actuació està contribuint a millorar o empitjorar la perspectiva d’una negociació que posi punt final a l’actual absència de diàleg entre institucions.

5. La necessitat d’obrir la perspectiva d’una reforma constitucional que transformi Espanya en un Estat federal, que blindi els drets socials, que augmenti la qualitat de la democràcia, que incorpori el compromís europeu d’Espanya, i que pugui servir com a catalitzador del pacte polític que resolgui l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

6. El PSC, compromès en la defensa de les institucions catalanes i de l’autogovern de Catalunya, defensor de la via del diàleg, la negociació i el pacte, i de transformacions profundes de l’actual estat de coses, no participarà ni prestarà suport a cap mena d’iniciativa que aposti per una ruptura unilateral o per obviar els mecanismes de reforma de la llei, l’Estatut o la Constitució.


Videos del plenari de 21 de juliol

08/agosto/2016

Tal i com us vaig avançar en el darrer post, en el plenari del passat 21 de juliol ningú no va muntar cap numeret de teatre, però si que es van pervertir els més elementals elements de la democràcia al no donar resposta a la pregunta que, de forma reiterada, li vaig fer a l’alcalde Sr. Jaume Oliveras.

Jutjeu vosaltres mateixos les nostres intervencions….

Intervenció d’Ernest Suñé en el torn de preguntes de l’oposició

Intervenció del Sr. Jaume Oliveras, alcalde del Masnou, com a rèplica a la interveció d’Ernest Suñé

Contrarèplica d’Ernest Suñé a la resposta del Sr. Jaume Oliveras


Vídeo de les intervencions al Plenari passat: Declaració d’Independència, Bell Resguard i Jaume Costa.

30/noviembre/2015

El plenari passat va ser força interessant, tant pels temes que es van tractar com per les diferents intervencions que hi van haver.

Podeu veure el plenari sencer que està publicat a la pàgina de l’Ajuntament, però si esteu interessats en conèixer les meves intervencions us he seleccionat.

Començant pel final, els partits pro “prusés” van presentar una nova moció sobre el monotema, aquest cop per donar suport a la declaració d’Independència aprovada pel Parlament de Catalunya. Nosaltres hi vam votar en contra i aquest va ser el raonament

En segon lloc, l’afer del Bell Resguard, on el govern vol posar un casal pre-fabricat sense un acord polític ni veïnal. Hi ha dos intervencions, la primera, en el torn de suggeriments i la segona arrel d’una moció que es va presentar al plenari, la segona, amb un toc d’humor…

I per acabar, la demanda d’ajut a un masnoví exiliat que, amb greus problemes de salut i amenaçat de mort, no pot retornar amb la seva filla.

 


A %d blogueros les gusta esto: